Ja fa mesos que m'aguanten però encara no havia escrit sobre elles, i ja toca.
Ahir vam jugar contra les líders/derbi/el que vulgueu i de ganes no en faltaven. Al final no va poder ser però, encara que a ninguna ens agrada perdre (òbviament), em quedo amb les estones de bon bàsquet, de morir defensant i de no baixar el cap, això mai.
No us confongueu, no he obert els ulls ara. Des del primer entreno, tot i ser la pija estranya entrenadora del junior, em van rebre amb els braços oberts. No em sortien les coses, però incomprensiblement seguien confiant en mi. Em van fer sentir com a casa en un temps récord, i això no és fàcil. M'han ajudat a tornar-me a divertir a la pista, a sentir-me útil, a formar part d'un tot, i això, repeteixo, no és fàcil.
Per això les admiro, a cadascuna d'elles; són molt grans i més quan s'ajunten. És definitiu: ja no tinc la pell vermella, sóc vermella, i a Sant Fruitós ja tremolen.
Podem amb tot.
- La punyetera cançó d'envàsonvas que un cop entra al cap, no surt
+ Els croissants de consolació per matinar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada