Sol, solet.

Ara ja puc dir-ho: tinc un sistema immunitari a prova de bombes (amb el permís de la Laureta, la immortal).

Si després d'aquest hivern només he agafat un simple refredat... és que sóc més forta del que em pensava! I no serà perquè no he estat temptant a la sort precisament: desde nits veient Barcelona als nostres peus (amb porc senglar inclòs) fins a aquest cap de setmana gèlid (la millor manera d'acabar les vacancetes i començar el nou semestre ambíl·lusió).

I és que aquest cap de setmana es mereix un capítol apart.

Allà on fa tants anys vaig dibuixar un dolmen amb carbonet ara ell m'hi porta i m'ho ensenya tot, amb la il·lusió d'un nen. I jo miro, escolto, em deixo portar i l'aviso ("no ho fagis, que es trencarà") i pam, peu a l'aigua. I pateix per si m'he enfadat, jo només puc riure.

Ja som uns experts en la creació de microclimes i en córrer de puntetes, per estar el mínim temps possible tocant el terra. Sí, som pel·liculeros i ens agrada fer el tonto, és que així és més divertit. A més, hem demostrat que la millor manera de combatre el fred és acurrucar-se al costat d'algú; i si aquest algú t'ha robat el cor millor encara. I per acabar perdo la vergonya i canto, ell riu i tornem cap al món real.

Avui torna a començar la rutina, però poc a poc, per no col·lapsar-me, que canviar el xip de "vacaciones santillana" costa. Som-hi.

I pròximament... la crònica del viatge a Londres, la ciutat sense avis.