És interessant això de tenir cicatrius. Són ideals per explicar històries: de dolor, d'hospitals, de por, però sobretot, històries de superació.
A poc a poc, pollito. Uns dies més de sofà i pèsols congelats i després ja sortiràs a menjar-te el món. Això sí, al ritme de les crosses i cuidant (i fent currar) aquest lligament nou. Que els mesos passen ràpid i, abans del que et penses, ja tornaràs a fer-te el mate.
Això sí, mentrestant tindràs a tot un equip vigilant-te i fent-te costat. I als de casa cuidant-te i recordant-te que no has de córrer. I als amics demanant-te que els hi tornis a explicar la història del teu "despertar" accidentat. I als fisios proposant-te exercicis impossibles (o això et sembla). I, i, i... I tu, com si res, tirant endavant.
trepitja fort, pollo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada