Voliem acabar l'aqüeducte "a lo grande". Hi ha gent que es beu fins i tot l'aigua de les plantes, fan l'idiota i després deixen allò de "ui, no m'enrecordo de reeees"; i d'altres, com nosaltres, que organitzen una excursioneta a Sant Jeroni, Montserrat.
Una d'aquelles de llevar-se a les 7 del matí, d'horetes de tren, de capes de polars i també plena de vistes màgiques, d'aire net i de sentir-nos lliures.
Anàvem pujant imaginant-nos al timbaler del Bruc contemporani fent salts-ninja, fent-nos les àvies listilles constatant que "tot això abans era mar", al·lucinant amb els que ignoren els camins i decideixen anar pel dret i deixant que ens acariciés el solet perquè, mentre anavem dient tonteries i visualitzant viatges post-exàmens, ja havíem arribat més amunt del mar de núvols.
Val la pena, i més encara si t'acompanyen dues flors culés: la que no es rendeix però després pateix per no saber què regalar-li a un noi; i la que remugava perquè ella és més de ritme caribenyo, però després corre com la que més per arribar a casa a veure el partit (on cal destacar que la Moreneta no ens va fallar).
Definitivament va bé tocar el cel de tant en tant, que no està tan lluny.
- La gent que va a fer excursions amb talons
+ Les nits compartint pors que acaben amb un "res no m'espanta"
Sempre als núvols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada