Ja no veurem més a l'avi

O com explicar la mort del (bes)avi a una nena de 2 anys i mig.

Ja no et veurem més però et recordaré recollint-nos al cole, sent l'avi més alt amb diferència, i escoltant estoicament durant tot el camí de tornada les cançons que havíem après. Vigilant-nos sota el toldo a Calafell, sempre atent, però confiant en que els grans cuidàvem dels més petits. Traient aquell feix de bitllets de la butxaca de la camisa, que ens feia gràcia i sorprenia a parts iguals. Assegut a la terrassa de nit, mirant el mar, i explicant mil històries. Llegint la Vanguàrdia cada matí. Escollint sempre els millors préssecs. Veient el Barça de futbol, ja fos el B, el juvenil o, últimament, el femení. Explicant-nos com les noies et treien a ballar a les festes majors, o en aquell creuer, amb un punt de vergonya i un d'orgull. Compartint un gelat de coco amb la iaia. Comprant-nos la mona i la figura de xocolata que més ens agradés a Calaf. Amb el teu pànic desmesurat als metges, quan en tens la família plena. Sopant pa amb tomàquet i pernil, sempre del bo. Carregant garrafes com si no existissin els carros de la compra. Fent una xocolata amb xurros al Corte Inglés pel pont del desembre. Utilitzant paraules com borinot, vestruç o romàtic. Preocupat sempre en no molestar, en no fer nosa, com si això fos possible.

T'enyorarem tant

Ja no veurem més a l'avi, però com diu l'Àgata "potser ha vingut i no l'hem vist"; i una mica de raó té, per mi sempre hi seràs. 

Adjuntilla

Recordo la meva primera guàrdia a l'hospital, amb el pijama blanc i davant d'aquella pissarra difícil de desxifrar (val CGD, evol, dibuixos de claus i ambulàncies...). Perdudíssima però amb ganes de fer tot el que em diguessin; que bàsicament era apuntar constants, escriure informes que després s'haurien de corregir i trucar cagada de por als "especialistes" per a comentar algun cas. Patint per si una marmota com jo podria mantenir-se desperta o si, encara pitjor, em despertaria quan sonés el maleït telèfon a les 5.37h (una de les pitjors sensacions del món) per seguir treballant les 2h i algo fins al pase. I a sobre, aquella colla de bojos pretenien que després d'esmorzar anéssim a la platja!? Però que jo no puc aguantar aquest ritme...

I diumenge va ser l'última i clar que he aguantat el ritme. 4 anys i em segueix encantant la meva feina. I tot això perquè he tingut la sort de treballar i no-treballar amb gent increïble, dels que ho fan fàcil. He girat com una baldufa d'un lloc a l'altre, com a tot resident de Medicina de Família, però per sort sempre he tingut un "lloc" on tornar. 

Casa han sigut la gent del pool, que han aconseguit que no hagi patit a les guàrdies (un repte difícil a urgències) i, a sobre, com són unes màquines, haguem dormit. Han fet que les post-guàrdies no fessin mandra i de les cases rurals l'esdeveniment de l'any. 

Casa ha sigut el CAP (no l'edifici sinó l'equip). Acollint-nos i protegint-nos quan érem R1s espantats i veient-nos créixer durant aquests anys. El meu resi gran va ser un clar referent i els petits l'alegria de les tardes llargues. 

I, sobretot, casa han sigut els meus coRs. De Galícia a la Índia, passant per Murcia o la Florida. Els cursos massa llargs amb els esmorzars massa curts. Saber que hem canviat algunes coses i tenir la certesa de que ens trobaran a faltar. 

Casa

P.D. Menció especial al coR que m'ha aguantat més hores de tots i que es mor de ganes d'anar a la muntanya, sense tu hagués sigut més dur i menys divertit. A la pediatra de referència i amiga a jornada completa amb la que arreglem el món i em desfogo. I per últim, al pobre que m'esperava cada dia a casa i ha viscut el mal humor previ i posterior a les guàrdies (i l'aleatori) i que increïblement segueix aquí. 




- L'escafandra de plàstic infernal
+ L'arribada de la mini-Cèlia

Puto virus

El final de la residència. Una recta final plena de cases rurals i sopars de comiat cada cap de setmana, de festa i de primavera i de la promesa d'unes vacances reparadores...

...però no. 

Una pandèmia. Allargar la residència i vacances cancel·lades. Estudiar cada dia un nou protocol i intentar sobreviure als grups de Whatsapp que no mengen ni dormen. Que la mascareta quirúrgica va per sota de la FPP2; què fas, va per sobre. Has entrat amb aquesta bata? Que tothom es quedi a casa, bé, no tothom... ara sí. Els discursos que no diuen res, els militars al carrer. Que l'Àgata ho normalitzi i ja no vulgui sortir a l'aire lliure. 

Mai ho hagués imaginat així (ni jo ni ningú), però ens ha tocat. Ens ha tocat ser-hi amb pijama, ulleres de bussejar i doble mascareta. O per telèfon, o al domicili. Més hores. Aprenent sobre la marxa. Acompanyant, quan les coses van bé i, sobretot, quan van malament. Patint també pels meus. Pensant en el que vindrà després, que no serà fàcil. 

No som herois, això no és cap guerra, coi. Però ens ha tocat ser-hi i hi serem, amb tot, com sempre. 

Això sí, la celebració final serà èpica.

Doctoretes quasi-adjuntes

- La soledat al final

+ L'avi saludant tota la vídeo-trucada

Llum

Sempre he sigut de fer la fotosíntesi. Ara mateix m'acabo d'estirar a la terrassa amb la gata per tenir la nostra dosi de vitamina D... i d'oxigen. Que encara que la meva família m'ho negui, aquests últims mesos ha plogut molts dies, i necessito sol. Que al nord d'Europa s'hi deu viure fantàsticament bé (i cobrar encara millor), però jo això no ho canvio per res. 

I no només per la llum, sempre he sigut molt poruga. Deixar tot el que tinc aquí per descobrir món... la gent es posarà les mans al cap però no em crida l'atenció, mira. Ni d'estudiant ni ara de resident. Uns dies, de vacances, però no més. Potser té relació amb la meva poca gràcia pels idiomes i aquest puntet antisocial; al contrari que la meva germana (que al final s'ha quedat aquí, contra tot pronòstic). O potser perquè mai he sentit que em faltés de res.

No nego que passar uns mesos lluny d'aquí, veure i viure altres maneres de fer és un plus personal i dóna molta perspectiva. Si ho sé, però m'agrada massa el que em lliga a casa. Deixo les aventures per a la resta de mortals. 

Ni rey león ni òsties

Dit això, acabarem d'aprofitar els últims rajos, que la primavera és un no parar.

- Dir adéu a l'abuela més peleona i fashion i estimada de Logroño 

+ Tenir un equip com el meu

Massa-gran

Facebook em recorda que és el meu novè any de sènior i també treu a la llum unes fotos de la (cruel) adolescència, anys i anys enrere, on veig que (quina vergonya) segueixo portant la mateixa jaqueta.
Les guàrdies es fan llaaaargues i estaré eternament agraïda a la persona que va inventar les mitges compressives. Hem d'estalviar, però després de l'estiu, que ara ja tenim molts plans (culturals, clar). Cada dia tinc més canes, potser hauria d'utilitzar alguna cremeta anti-arrugues. Sortir a prendre algo sí, però no ens passem. Mai m'havia fet mal el genoll, fins ara, que puc pronosticar els canvis de temps. En res comencen els R-blastos i jo seré la responsable, sí sí. En ocasions em permeto el luxe de donar consells, des de la veu de l'experiència, que lamentable. 

Per si no n'hi ha prou, en pocs mesos presumiré de ser la tieta d'una personeta amb nom secret i la meva doctoreta preferida ens ha anunciat que es casa, ai, i jo no puc ser més feliç.

Si això és fer-se gran... no entenc el pànic.





(Per sort, segueixo dormint 13 hores seguides sense esforç, la capacitat d'hivernar no canvia. No em puc imaginar el nivell d'insuportabilitat, que és una paraula que m'acabo d'inventar, que assoliré quan m'arribi l'insomni.)


- Els pares histèrics (virusvirusvirus)
+ Sentir la primavera tan aprop

Àtic 3a

Avui plou i, com sempre, no ho esperava. I com sempre la roba està fora penjada, ànims. I no he escrit com vaig prometre. I odio no haver trobat el moment de fer-ho, perquè de moments en tinc mil i les passions no s'han d'evitar, punyeta.

Ara mateix tinc al costat la persona amb qui comparteixo pis i vida, que vol seguir mirant la sèrie que tenim pendent, però haurà d'esperar. I davant la finestra, a la boleta peluda negra (no li dic gat perquè mai he vist un gat així) que m'alegra les estones a casa. 

Com us podeu imaginar vivim entre el caos, com molt bé preveia la meva mare. Tenim un petit calentador per poder anar amb un polar i no tres i un rascador enorme on la Dina hi dorm la siesta. Poca decoració, perquè per a això cal tenir gràcia i bon gust. Una cuina minúscula on experimento dos vespres a la setmana i on el Dani s'hi passa la vida rentant plats (si només som dos, no embrutarem tant i tal). L'habitació de la Play, que és un habitant més d'aquest mini-àtic, que és com un santuari: tinc prohibidíssim parlar en un to normal, sempre en signes o xiuxiuejant. Un llit enorme, que no som petits nosaltres, i una habitació pels trastos (més caos). 

Ah, i la terrassa, on vivim a l'estiu per no morir fregits i on se'ns mulla la roba a l'hivern. On només ha sobreviscut una aloe vera; ens hauríem de plantejar les nostres habilitats en la jardineria.

És fàcil ser-hi feliç; estudiar i fer coses de profit... ja costa més. Aquesta mania meva de prioritzar sempre.

Draculina

- La crisi existencial de l'R2 (en procés de superació)

+ La rutina

Volant

Volant, així és com ha passat l'any. Que fa un any que no escric, collons! 12 mesos justos, no m'ho crec. Si a partir d'ara la velocitat ha de ser aquesta... ja puc anar comprant biodramines. 

Ara que ja he tornat a posar els peus a terra, deixaré la història del meu primer any de màxima R1 per un altre dia (proper, ho prometo), perquè avui només hi ha una protagonista.

Petita, blanca, amb unes ulleres grans i modernetes, una camisa estampada i unes bambes de colors. La personeta amb qui durant tota la carrera vam coincidir en que som un desastre amb les criatures, que no tenim gràcia, i ara ja no sap tractar amb els avis. Artista, amant de la música, ex-cantant de coral i addicta a massa series. Mestra de la ironia i d'arreglar el món quan fem el cafè. Enamorada (i de quina manera, de veure-li als ulls que no hi haurà ningu més). De croissantets del Mistral i pastís de pastanaga i s'hi ha de pujar el sucre pues pa'lante, haurà valgut la pena. Més de ciutat que jo, tot i venir del poble. Incondicional i no canviis mai d'idea, plis. 

                                    Ella diu que és química, i té raó. 

                                                                   I música també. 






- Fer-me gran (i enyorar el pollito i la mama fins i tot abans de marxar)
+ Construir el meu espai, i el nostre